paella amb pebrera

Segurament els castellonencs tinguem el caràcter més estalviador, en la vesant malaltissa de la paraula, de tot el país. Ho he comentat moltes voltes amb amics, i tots coincidim en l’anàlisi:
- Un castellonenc sempre agafarà el que li oferisques, encara que no ho necessite, si és debades.
- Serà difícil trobar algun que et convide, no és normal com en altres indrets pagar una ronda u i després uns altres. No, no, ací cadascú el seu i au.
- Alhora de comprar alguna cosa important, no tindrà molta cura de la despesa, li farà mal soltar la pasta, però es compararà quelcom bo i de marca… per a poder “xulexar” després davant dels demés i durant molt de temps, tot i que pot ser passen fam a casa.
- Encara que tingue diners, et dirà que és pobre.
- No tindrà cap vergonya de tot açò ací esmentat.

Exemples en la vida real?
1 - Ahir jo no anava a eixir (tenia feina a fer). Vaig rebre una trucada telefònica de PauTo, informant-me que aditel feia la festa de la cervesa (amb birra debades) al Raspabar. Segons després ja havia decidit que la feina podia esperar.
2 - Avui mateix. Més de 200 persones a missa al meu barri, perquè és la milagrosa eixa i regalen medalletes i calendaris. Normalment sol haver com unes 10 persones de mitjana, segons em conta ma mare. (mare) “eixen de baix de les pedres, jo no m’ho explique, quan hi ha alguna cosa gratis… xa tu, quina gent…”. xD