Ahir dijous vam eixir de casa amb la inteció d’anar a veure Dare mo shiranai a la jove filmoteca castellonenca (Cinema d’avui en Versió Original). Sorpresos ens varem quedar en arribar als cinemes ABCD i observar -amb un poc de disgust- que ja no estava en cartellera. Llàstima!
Peró un cop allà, no anàvem a marxar, veritat? Aixina que entràrem a la projecció de l’altra pel·lícula que feien en V.O., una tal “Land of Plenty” de Win Wenders. Ni idea de que tractava.
A vegades, molt poques, et trobes amb xicotetes joies sense esperar-t’ho. I aixina fou en aquesta ocasió, almenys en la meua modesta opinió d’espectador esporàdic (encara que reconec que “joia” és excessiu en aquest cas).
Vos ha de quedar clar que es tracta d’un dilatat film de quasi dos hores, que pot arribar a avorrir amb facilitat a l’espectador assedegat de l’acció més convencional; quedà palès amb l’abandonament de la sala per part d’entre 5 a 8 persones (d’unes 20-25 totals).
La pel·lícula està rodada amb càmera digital, però contràriament al que això vos pot fer pensar, no mareja, ni és de baixa qualitat, més bé tot el contrari, té una fotografia excel·lent, color i emmarcament fantàstics.
La història es centra en els EUA i el ’sacseig’ que ha patit la gent arran dels atemptats de l’11-S. Per a abordar aquest tema, Wenders usa bàsicament dos personatges: una jove nord americana criada a Israel que ara torna al seu país natal per a trobar a l’únic familiar que li queda, i un ex-militar de la guerra del Vietnam ‘enparanoiat’. Si bé se li podria traure més partit a aquesta línia principal de l’argument “11-esero” (que depenent de l’exigencia de l’espectador pot resultar més o menys encertat), el que sé resulta pràcticament impossible és fer una millor estampa de “l’altre EUA”: la vida real, la cara pobre, el Los Angeles que no es veu a cap altra pel·lícula. Jo, des d’un punt d’observació tant llunyà com Europa, li trobe molt més valor a això, al fet de poder veure eixes imatges que no es mostren enlloc més.
Bé, tampoc vos vaig a contar gran cosa més, mai se m’ha donat bé escriure crítiques. És cert que sobren alguns elements “tostons”, com l’alliçonament moral. Emperò no és ni de lluny tan molest com el que rebem a Fahrenheit 9/11. No voldria fer una valoració excessivament positiva de “Land of Plenty”, però ara que he anomenta el film de M.Moore, he de remarcar que sense dubte la de Wenders és la que més m’ha agradat de totes les pel·lícules que toquen aquest tema.
Resumint, una sessió de cinema satisfactòria -tenint en compte que el preu d’aquestes V.O. és de tres euros- d’una projecció que val la pena veure, ni que sigue per a ‘despertar’, en un temps en que Blair i la resta de manifassers volen imposar un règim dictatorial per a implantar el terror de la paranoia i acabar amb la privacitat i llibertats de la gent (1984, again).
Edite: menció d’honor per al senyor John Diehl en el paper de Paul, bordat!
